Aquell carrer que hi passa un riu pel mig És la cosa més bella de Girona;
Oh, qui pogués anar-hi, l'endemig,
Cavall d'un barquitxol, damunt de l'ona!
La barca passaria sens trepig
Sota del cel -sota d'un cel de lona-;
No més d'endevinar-ho i de desig
En tot balcó hi hauria alguna dona.
I el nostre anhel, fent un estuf com mai!
Com una aigua que passa per l'espai,
Que ja una gorga de claror l'espera.
I, tot passant, reposarem el rem,
Reposarem el rem, o l'alçarem
Fent d'ell i de l'anhel una bandera.
From Girona, Ciutat de l'Onyar
Joan Badía
